Actualment, tot i que el poble està integrat dintre la trama urbana de la ciutat, encara conserva i manté el seu sabor de poble mediterrani valencià. Ressalten l’esvelt campanar i la típica cúpula, de mitja taronja i teula blava, de l’església neoclàssica de Santa Maria
Magdalena.

Travessem el pont sobre el barranc, anomenat de barranc de Beniopa al seu pas per la ciutat, que separa l’antic poble de la ciutat de Gandia, i voregem la població cap a la Banyosa.

Fora del nucli urbà, un camí rural s’endinsa entre camps de tarongers, a la finca de la Banyosa, una antiga alqueria amb dos motors de reg.
Abans de passar per baix de la carretera, veiem un caminet a mà dreta que porta fins a un antic polvorí, a l’hora que descobrim la imponent silueta de la xemeneia de la Banyosa, l’únic vestigi que queda d’una antiga fàbrica de guano, protegida com BRL (Bé de Rellevància Local).

Avancem per la senda, ara en paral·lel a la circumval·lació, i travessem un xicotet bosc de pi blanc amb el sotabosc típic de la mediterrània on, amb sort, podrem descobrir la fauna que hi habita.

Quan passem l’antic camp de futbol, s’obri un sender a l’esquerra que condueix al Pla de
Xiquet, una curiosa elevació plana del terreny anomenada pòlje.

Els poljé funcionen com valls endorreiques, és a dir, que les aigües dels barrancs no ixen de la depressió, sinó que són engolides subterràniament. L’evacuació de l’aigua es realitza a través d’avencs o engolidors anomenats ponors.
Al sector meridional del Massís del Mondúver s’estenen dos poljes menuts: el Pla Gran (220 m) i el Pla de Xiquet (70 m). Les aigües recollides al Pla de Xiquet i Pla Gran arriben fins a l’Ullal Fosc (Senda Verda).

Una vegada sobrepassades les instal·lacions de la gossera municipal, s’arriba al final de la finca i en aquest punt, un encreuament de camins, descobrim un raconet molt especial que respira espiritualitat popular, la cova de Devoció Mariana, ubicada en part dels murs que pertanyien a la Finca Rausell, un indret íntim, amb detalls peculiars, que sorprenen els caminants i que deixen no indiferents ningú.

La família Rausell formava part de la burgesia de Gandia, és coneguda per què Josep Rausell va ser alcalde de la ciutat i al segle XIX va donar part dels seus terrenys a la ciutat per situar un mercat i afavorir l’eixample de la ciutat. L’alcalde només va posar una condició: que l’arbre plantat en el solar romangués en el lloc, i si el consistori
incomplia esta promesa, els terrenys de la plaça municipal haurien de retornar-se a la família Rausell. Quan l’arbre va morir, es va convertir en una escultura que conserva el tronc i homenatja al donant. Aquest peculiar arbre pot visitar-se a la Plaça del Prado de la ciutat.

La ruta prossegueix divisant ja la majestuosa silueta del Castell de Bairén a dalt d’un turó calcari. Abans d’arribar a l’inici del sender de pujada, a mà dreta, hi ha un mossegat fet per una antiga explotació pedrera que acull una gran quantitat d’una de les plantes més abundants de la zona: la figuera de pala. Les pedres extretes de la pedrera van ser utilitzades per a la construcció de l’escullera del port de Gandia, a finals del segle XIX, i eren transportades fins al Grau amb carros.

Un sinuós sender puja al Castell, ubicat al tossal de Sant Joan (108 m) que pertany a la serra Falconera. Una costera en forma de zig-zag que, a la part baixa, ens deixa contemplar una curiosa escletxa en la roca utilitzada per a guarir el ramat pertanyent a diferents habitants del poble de Beniopa.

Durant tot el trajecte de pujada, la vegetació que creix a l’entorn mostra alguns endemismes botànics a més d’un riquíssim ventall de plantes i arbustos, com el romer i el margalló; entre les espècies presents destaca, per la seua curiosa introducció, un peculiar arbre anomenat garrofer pudent o del moro.
Ja al cim del tossal, la panoràmica sobre el terme és espectacular, la ciutat de Gandia, la Marjal i la mar Mediterrània, des del cap de Cullera al nord fins al cim del Montgó cap al sud.

Un arc de mig punt dóna accés a la fortalesa, accedint a un espai encercat pels gruixos murs defensius on viuen especies vegetals d’ interès, com ara un llentiscle centenari.

A l’interior del recinte fortificat, les pedres parlen de fites històriques i són testimoni del pas del temps. Encara són visibles parts de l’estructura de la fortalesa d’època musulmana (s. X-XI) com les muralles, algunes restes del sistema defensiu exterior de barbacana i l’aljub interior.

De l’època cristiana és la construcció de l’ermita de Sant Joan que dóna nom al tossal i també al Castell.

Després d’un merescut descans, reprenem la tornada que, per ser de baixada, es fa sempre més lleugera.