La platja de l’Auir és una de les poques platges verges del litoral valencià que conserva intacte el sistema dunar i acull espècies de flora i fauna molt adaptades a aquest medi de condicions extremes de salinitat i erosió produïda pel vent marí.

Darrere de les dunes trobem un estret viarany que ens condueix fins a unes passarel•les de fusta que faciliten l’accés a una ampla i neta platja d’arena daurada. Sense eixir-nos del camí marcat, per tal d’evitar afectar negativament la fauna autòctona i els invertebrats que hi habiten.

Les dunes són acumulacions d’arena generades pel vent. Les platges d’arena es formen pels corrents, les marees i l’onatge. La platja de l’Auir pertany a les denominades platges de costa baixa, on és habitual la formació de cordons litorals per l’acumulació de grans volums d’arena a causa de l’erosió i l’aportació de sediments. Les dunes avancen terra endins i creen mants d’arena que poden estendre’s diversos quilòmetres.

Aquest sistema dunar es divideix en diferents parts, en una primera línia es troben les dunes embrionàries i darrere les dunes mòbils, on creixen herbàcies, sobretot gramínies, encarregades d’anar acumulant arena gràcies a un extens sistema d’arrels. A les dunes posteriors la situació canvia, ja que el substrat de les dunes està millor fixat gràcies a la presència de plantes llenyoses. A continuació ve la zona del salobrar on s’acumula aigua dolça amb una salinitat elevada on creixen els joncs. I ja per últim, es troba una zona de bosc típic mediterrani amb pins i llentiscles.

Recomanem pujar a les passarel·les per poder contemplar l’extensió dunar, que miraculosament s’ha conservat en molt bon estat i on trobem exemples de fauna endèmica en regressió com el mol·lusc Xerosecta explanata.

Des del pàrquing ens dirigim direcció a la carretera Natzaret – Oliva que uneix Gandia amb Xeraco per la costa. En arribar a la carretera girarem a la nostra esquerra en direcció a la Platja nord fins a arribar a una redona, punt on ens desviarem a la dreta per un camí rural tancat amb portes i accés permés per un lateral.

Un camí asfaltat s’endinsa en la zona de la restinga, actualment un terreny degradat per l’abandonament del seu ús agrícola, però que al seu origen comptava amb un bosc típic de devesa mediterrània.

El camí agrícola, envoltat de grans eucaliptus, transcorre per la Marjal, zona humida d’aiguamolls, amb una rica biodiversitat natural, especialment d’aus i xicotets invertebrats, on creix, entre la bova, l’única planta endèmica de les nostres zones humides: l’escrofulària.

En algunes zones de la Marjal encara perdura l’ús agrícola, alguns terrenys de cultiu pertanyen a l’empresa Rústiques SA, amb predomini del conreu d’hortalisses. Més avant trobarem camps de tarongers, cultiu per excel·lència en la comarca, i que va substituir a l’anterior cultiu de l’arròs, aliment bàsic de la gastronomia valenciana.

El passeig finalitza a la marjal dels Borrons, un llac artificial fet pel projecte Xarxa Natura 2000, amb l’objectiu de mantenir i difondre la importància ecològica dels aiguamolls. Ací trobem moltes espècies d’aus i una rica vegetació palustre. Aquest espai és reserva del samaruc, peix endèmic valencià, actualment en perill d’extinció.

La senda continua fins a l’Ullal Fosc, un brollador natural d’aigua dolça a les faldes del Castell de Bairén. A partir d’ací, el camí torna a estar asfaltat conduint-nos fins al Centre d’Interpretació Aula Natura, al paratge de l’Alqueria del Duc i de l’Estany Gran.

Quan eixim de l’Alqueria del Duc agafem el camí que ens condueix de nou a la Platja, per l’eixida del carrer Alcoi per a arribar, finalment, al punt inicial d’aquesta senda marró.